La increíble vuelta a la peseta

Us poso l'enllaç d'un interessant article del País d'aquest cap de setmana: La increíble vuelta a la peseta

Ens veiem aquest vespre.

Òscar

oscarramirezmolina@hotmail.com

8ª Sessió (30.11.11): Preu i Valor

Què tal,

Al programa, tinc previst de parlar una mica sobre la diferència entre preu i valor. Penseu-hi. Com de costum aquest trimestre, farem servir com excusa el mercat immobiliari.

El que passa, també com de costum, és que l'actualitat mana, i segurament deixarem el tema preu-valor per la setmana vinent. Els principals articles del número d'aquesta setmana de l'Economist el dediquen a la crisi de l'euro, Europa i Angela Merkel. Crec que val la pena fer un "comentari de text" al respecte, així que li farem una ullada plegats. Malgrat que el tenia reservat pel primer dia del nou curs ("Com invertir els teus diners en temps de crisi"), com d'aquí a finals de gener pot passar de tot, mirarem d'entendre què pot passar amb l'economia europea (o, més aviat el problema europeu) en un futur pròxim.

Us poso un enllaç a un article de José Carlos Díez, un conegut economista espanyol. És curiós comprovar que tant l'Economist (defensors del lliure mercat) com els economistes que es decanten més per un cert intervencionisme dels estats estan demanant més o menys les mateixes mesures, les mateixes solucions. Article de J.C. Díez: Un economista en Lisboa.

Una pregunta. Fa uns dies vam parlar de la diferència entre actiu (allò valuós, que ens dona un benefici) i passiu (el deute, bàsicament). Com és possible doncs trobar un titular com aquest: El seu deute és el millor actiu de Morgan Stanley?

No descarteu que d'aquí a dimecres passi alguna cosa (seria estrany que no fos així) i que haguem de canviar el que us he preparat...


Fins dimecres,

Òscar

oscarramirezmolina@hotmail.com

7ª Sessió (23.11.11): El crèdit

Què tal,

Després de Grècia, Italia i Espanya, el Dinero de la Vanguardia feia ahir un interessant repàs sobre (els problemes de) l'economia francesa.

El professor de Harvard Niall Ferguson (el mateix que presenta la serie documental "el triomf dels diners" (the Ascent of Money) que teniu a la bibliografia del curs) feia recentment un entretingut exercici sobre com serà l'Europa de 2021. Ell és dels que creu que l'euro sobreviurà la crisi, però que res no serà com abans. Segons el seu relat, als països del sud d'Europa, per exemple, viurem amb aturs de més del 20% i ens guanyarem la vida fent de minyones i jardiners pels alemanys que tindran aquí les seves segones residències... Per si li voleu fer una ullada: 2021: The New Europe (versió original en anglès) o Bienvenidos a la Europa de 2021 (versió espanyola, 1ª part).

El proper dimecres continuarem amb el que probablement ha estat el determinant de la demanda més important: el crèdit. A classe mirarem el breu vídeo de David Harvey que us vaig comentar fa un parell de setmanes.

Per cert, una recomanació d'un llibre que m'ha fet una alumna: "50 cosas que hay que saber sobre economía", Ariel). Està força bé. No és tant divertit com el del Trias de Bes ("Mil millones de mejillones"), però explica 50 conceptes econòmics/financers de forma molt planera (dedica quatre pàgines per concepte). L'autor, Edmund Conway, és un periodista econòmic britànic; el llibre va adreçat a un públic generalista i la traducció no entorpeix la lectura com de vegades passa amb obres d'aquest tipus. L'única pega és que és, crec jo, molt car: 20€, quan es pot aconseguir l'edició de butxaca en anglès per internet per poc més de 6€ (aquesta és una de les disfuncions d'aquest país: no llegim, però és que els llibres són caríssims!)

Fins dimecres,

Òscar Ramírez

6ª Sessió (13.11.11): Determinants de la demanda III

Què tal,

Després de l'ensurt d'Itàlia de la setmana passada, dimecres vinent reprendrem el tema on l'havíem deixat. Parlarem del que al sector immobiliari és potser el determinant de la demanda més important. Així doncs, per aquesta setmana no penjaré nou material, simplement recordar-vos que el dia anterior vaig penjar un vídeo de David Harvey.

Encara no he llegit el Dinero de la Vanguardia d'aquesta setmana, però té bona pinta.

Acabo de dir que no penjaria res, però no puc evitar-ho. Culpeu a la Rosa, companya de classe, perquè ella és qui m'ha fet arribar l'enllaç d'una intervenció de Xavier Sala i Martin al programa Divendres de TV3. Tracta molts dels temes que estem discutint, des de la retirada massiva d'efectiu dels bancs (bank run) fins a quines són les solucions per Europa. En la seva línia, ho fa molt entenedor. Fins i tot al final parla sobre què passaria si l'euro deixa d'existir o es divideix en dos. Respecte a les solucions, apunta dues: 1) fer un fons de rescat més gran o 2) que el Banc Central Europeu imprimeixi diners (és a dir, s'inventi els diners del no res) i compri el deute dels estats. Segons el Sala i Martin la única solució és la segona. Segons d'altres economistes, això no seria més que un nyap. Per aquests economistes la única solució és admetre que això no ha funcionat, ni funcionarà, i començar a pensar en com partim peres. Aquí teniu l'enllaç (són 40 minuts): Xavier Sala i Martin: la batalla de l'euro.

Fins dimecres,

Òscar

oscarramirezmolina@hotmail.com

5ª Sessió (9.11.11): Determinants de la demanda III

Què tal,


Si la setmana passada el suplement Dinero de la Vanguardia dedicava un especial a Itàlia i les mesures d'austeritat que havien de prendre, aquest cap de setmana el monotema és Grècia. Al marge de les xifres objectives de deute grec sobre el PIB que ja vam discutir la setmana passada (deute intornable es miri com es miri), la premsa d'aquests últims dies ve farcida de tot tipus de qualificatius dedicats als grecs i als seus polítics: corruptes, irresponsables, incendiaris, malbaratadors, etc. De tot el suplement (us suggereixo que li feu una ullada) jo em quedo amb el següent article: Grecia: las dos caras del euro. No estaria de més que anéssim prenent nota.

Papandreu ha dimitit i a Berlusconi li han donat un ultimàtum per a que faci el mateix. I és que el deute públic italià comença a estar a límits insostenibles: es troba al voltant del 6,5% el bo a 10 anys, i això que rep l'ajuda del Banc Central Europeu (però d'això ja en parlarem al segon trimestre). Certament, la cosa està molt complicada, oi?

El proper dimecres discutirem quin és i quin ha estat, sense cap dubte, el determinant més important de la demanda al mercat immobilari.
Us suggereixo que pel proper dia mireu el següent vídeo. És una conferència de David Harvey a la que han afegit dibuixos sobre el tema que va tractant. Porta per títol "les crisis del capitalisme". La mirarem a classe, però us la passo abans perquè està en anglès i porta subtítols; i és que entre l'anglès, els subtítols i les il·lustracions val la pena mirar-la un parell de cops abans perquè amb una sola passada s'escapen moltes coses. Són només 11 minuts.

Aquí teniu l'enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=bTnksYsq2yo

Us he penjat la meva carta del mes de novembre. La teniu al post anterior.


Fins dimecres,

Òscar

oscarramirezmolina@hotmail.com

Carta 3 de noviembre: El pardillo del ladrillo

Qué tal, 

Hace más de tres años comentábamos que los carteles de “SE VENDE” que colgaban de los balcones de algunos pisos habían incrementado substancialmente su tamaño.  Recordaba algo las entrañables películas de Alfredo Landa en las que el actor habla más alto para ver si consigue que las suecas entiendan su español de una vez. El consejo entonces era sencillo: no por subir el volumen ni darle más visibilidad al anuncio, se va a llevar uno el gato al agua. Hay que hablar una lengua que entienda nuestro interlocutor. Y la única lengua que en estos momentos entienden los compradores (ya sea por inversión o por necesidad) es la de rebajar drásticamente los precios.

Pues bien, han pasado los años, los carteles han perdido su lustre y los precios de los pisos, aunque algo han caído, siguen desorbitadamente caros. El ratio que mejor describe la sobrevaloración es sin duda el de la relación precio/ingresos familiares. La media histórica de ese ratio se sitúa en torno a 4. ¿Qué quiere decir? Pues que se necesitan todos los ingresos de cuatro años de una familia media para comprar una vivienda. En el punto álgido estuvimos cerca de un ratio de 8 (el Reino Unido y EE UU se quedaron lejos de nuestra plusmarca, con unos ratios máximos inferiores a 6).

¿Cómo nos las hemos ingeniado para llegar a semejante desvarío? ¿Cómo es posible que si durante el periodo 1998-2007 la renta de las familias subió un 54%, los precios de las viviendas se disparasen un 200%? De los muchos factores que han contribuido a esta situación demencial  me quedo con uno, quizá el más significativo. Raghuram Rajan, profesor de economía indio afincado en EE UU, ha sido reconocido recientemente como el economista más influyente desde que estallara la crisis. Rajan apunta a que en las últimas décadas las desigualdades sociales  en los países desarrollados han aumentado enormemente.  Aun así, hemos seguido consumiendo insaciablemente. ¿Cómo lo hemos conseguido? Efectivamente, a base de crédito. Crédito que, independientemente de que nos llegará cortesía de alemanes, y banqueros y políticos patrios, el ciudadano ha acogido alegremente. Hemos consumido más, y hemos llevado los precios de los inmuebles hasta límites insospechados gracias a la descomunal inyección de crédito barato de la que hemos disfrutado durante los últimos años. ¿Qué hemos logrado con todo ello? Mayores desigualdades: Los pobres son más pobres pues hay más paro, tienen salarios más bajos, y han contraído una enorme deuda (y ahora viene la parte más amena)  que de una forma u otra tendrán que devolver; amén de unos activos supermegasobrevalorados.

En fin, después de las caídas de precios de estos años continuamos con un ratio precio/ingresos familiares por encima del 6,4 (es decir, que necesitamos casi 6 años y medio de ingresos familiares íntegros para pagar una vivienda). Esto quiere decir que para volver a la media histórica de 4 los precios aún tendrían que caer cerca de un 40%. Demografía, paro, salarios, inventarios (casas nuevas por vender), mercado de alquiler, condiciones crediticias,… todos los factores relevantes, absolutamente todos, indican que los precios van a seguir cayendo. Lógicamente, las caídas en el caso del suelo han sido hasta la fecha, y seguirán siendo, mucho más dramáticas que las de vivienda. En EE UU los precios de la vivienda ya habrían llegado o estarían próximos a su media histórica.

Lejos de que el mercado inmobiliario vuelva a su cauce, como paulatinamente viene sucediendo en otros países, aquí por lo visto estamos empeñados en mantener los precios artificialmente altos. El partido que presumiblemente ganará las elecciones ha propuesto dos medidas al respecto: 1) Reintroducir la desgravación por compra de primera vivienda; 2) Crear un banco malo que compraría pisos a los bancos por una cantidad “más aproximada al valor en libros” que no al valor de mercado (según recoge El Economista en un editorial de ayer). El objetivo de la primera medida está claro: reclutar a cuanto pardillo hipotecable ande suelto por ahí para que arrime el hombro (la desgravación la acabará uno pagando con creces vía descensos de precio). El fin que persigue la segunda medida también parece obvio: forzar a todo quisqui (se haya hipotecado o no) a echar un capote, pues la pasta para la creación del banco malo saldría de los bolsillos del contribuyente, el padre de todos los pardillos. En cuanto a lo del valor en libros de los inmuebles, los bancos como en los filmes de Alfredo Landa parecen no entender, parecen hacerse el sueco, ya que cualquier parecido entre ese valor en libros y el valor de mercado es pura coincidencia. Yo, más que “malo”, dado que los pisos los estaríamos pagando a precio de oro, lo llamaría banco “gilipollas”, con perdón; pues de entrada ya sabemos que entre lo que ya han bajado y lo que tienen que bajar, acabaremos palmando una proporción brutal del importe que entre todos vamos a desembolsar. Después quedarían por pulir menudencias de carácter moral: ¿qué le explicas a la familia a la que han desahuciado, la han echado de casa y tiene que seguir pagándole la deuda al banco? ¿Con qué cara les cuentas a todas las empresas que han tenido que cerrar por falta de crédito que nos vamos a enfundar el atavío de Reyes Magos para entregar a los bancos un presente de 140.000 millones de euros (tramo alto que cita el Economista)? Independientemente de que en el fondo la operación ayude o no a que fluya el crédito, las formas son difíciles de justificar.

Además, solo con el rescate inmobiliario y el rescate de deuda soberana que se baraja estos días, si el Erario Público apechugase con la dolorosa, nos iríamos (de momento) a una deuda pública cercana al 90% del PIB. Basta mirar a Grecia o Italia, para ver que los mercados no se andan con chiquitas cuando la deuda pública se dispara y el crecimiento brilla por su ausencia.

Feliz mes de noviembre,

Òscar Ramírez